Entra a les cases sense demanar permís.
Un dia o altre tothom la pateix.
Bé quan menys te l’esperes.
Ho envaeix tot per hores, per minuts, per segons
i fins i tot pot durar dies o anys.
El temps és l’únic remei conegut per curar-la.
Et desvetlla el son,
et desperta els somnis,
et tortura constantment,
i és realment esgotadora.
És la maleïda tristesa que s'ha apoderat de mi.
7 comentaris:
:( ostres, males notícies doncs :(
Només et puc enviar un somriure i un petó, ja sé que no serveix de gaire, però aquí ho tens, per si de cas... :) un petó!
Jeje, doncs moltes gràcies !!!
A disposar :)
Espero que tot això només hagi estat un moment d'inspiració..
NO tens edat per estar trist, de fet mai ningú no hauria d'estar trist.
Petonets!
Hola Jordi,
arriba la primavera i amb ella algunes persones entren en melancolia. Tot natural i tot passa, sobretot quan apareixen les flors i tot reneix. Res de nou a l'horitzó.
Joan Roma
Les paraules més boniques,
s'escriuen quan et passen de veritat;
quan no es pensen,
sinó quan es senten...
És preciós l'escrit i trist.
Les coses,
amb la perspectiva del temps
es veuen molt diferents...
només falta esperar.
Petons, mooooolts petonsS'
Gràcies de tot cor a TOTS/ES !!!
Publica un comentari a l'entrada