Aquest cap de setmana he passat moltes hores amb ella i una vegada més m’ha tornat a sorprendre positivament. Des que vaig néixer que la conec i mai no em deixa indiferent.
La seva infància va ser molt dura i això la va marcar per sempre. Eren onze germans i dormien cap i culats perquè no tenien més espai. Ara si no tenim una habitació de vint metres quadrats i amb parquet ja no estem contents. Per rentar caminava mitja hora i llavors trencava el glaç, ara ens fa mandra posar el suavitzant i el sabó a la rentadora de marca. Quan tenia tretze anys es llevava a les quatre del matí per anar a la fàbrica a treballar després de caminar quaranta minuts sota un bosc fosc, ple de sorolls salvatges i fred. Ara, ens queixem perquè hem d’anar a la feina a les nou del matí. A la tarda i després de fer el jornal a la fàbrica començava la dura tasca d’una casa de pagès on hi havia tretze boques per alimentar que no sabien si podrien omplir l’estómac el dia següent. Ara si no mengem un menú degustació ja no estem contents.
Mai ha tingut un no per fer-me alguna cosa, mai. Si té dos enciams te’ls donarà tots dos i ella menjarà bledes tota la setmana perquè tu puguis menjar enciams. Primer pensa amb els altres i després amb ella. Això és la cosa més bonica que et poden regalar.
La seva força sembla no tenir fi. Mai l’he sentit queixar-se i sé que està cansada, a vegades destrossada. Ella és així, primer els altres i ella l’última.
Molta gent de la seva generació és així. Crec que l’espècie humana com altres espècies degeneren i quan penso amb ella sempre ho confirmo, ella reafirma la meva teoria. Abans eren pobres i això els donava uns valors que en l’actualitat estan en perill d’extinció. Si havien d’ajudar el veí ho feien perquè els hi venia de gust. Ara si el veí demana ajuda tanquem la porta i apugem el volum de l’ipod per no sentir-ho.
Ara anem amb cotxe i abans anaven amb carro, però companys això no vol dir progrés. Estem perdent l’esperit de la seva generació, aquell esperit en que primer són els altres i després ets tu.
La seva infància va ser molt dura i això la va marcar per sempre. Eren onze germans i dormien cap i culats perquè no tenien més espai. Ara si no tenim una habitació de vint metres quadrats i amb parquet ja no estem contents. Per rentar caminava mitja hora i llavors trencava el glaç, ara ens fa mandra posar el suavitzant i el sabó a la rentadora de marca. Quan tenia tretze anys es llevava a les quatre del matí per anar a la fàbrica a treballar després de caminar quaranta minuts sota un bosc fosc, ple de sorolls salvatges i fred. Ara, ens queixem perquè hem d’anar a la feina a les nou del matí. A la tarda i després de fer el jornal a la fàbrica començava la dura tasca d’una casa de pagès on hi havia tretze boques per alimentar que no sabien si podrien omplir l’estómac el dia següent. Ara si no mengem un menú degustació ja no estem contents.
Mai ha tingut un no per fer-me alguna cosa, mai. Si té dos enciams te’ls donarà tots dos i ella menjarà bledes tota la setmana perquè tu puguis menjar enciams. Primer pensa amb els altres i després amb ella. Això és la cosa més bonica que et poden regalar.
La seva força sembla no tenir fi. Mai l’he sentit queixar-se i sé que està cansada, a vegades destrossada. Ella és així, primer els altres i ella l’última.
Molta gent de la seva generació és així. Crec que l’espècie humana com altres espècies degeneren i quan penso amb ella sempre ho confirmo, ella reafirma la meva teoria. Abans eren pobres i això els donava uns valors que en l’actualitat estan en perill d’extinció. Si havien d’ajudar el veí ho feien perquè els hi venia de gust. Ara si el veí demana ajuda tanquem la porta i apugem el volum de l’ipod per no sentir-ho.
Ara anem amb cotxe i abans anaven amb carro, però companys això no vol dir progrés. Estem perdent l’esperit de la seva generació, aquell esperit en que primer són els altres i després ets tu.
I aquí s’acaba el meu petit homenatge, evidentment l’homenatge a la meva iaia.
Reflexionem senyors, reflexionem.
3 comentaris:
Elogi de la iaia. Sempre s'agraeix que un jove doni valor a la feina de la gent gran, en general i d'una en particular. De fet , aquesta és una generació en vies d'extinció i que trobarem a faltar ben aviat. Tots els que varen viure els durs anys del segle passat i els anys de la guerra civil i la posguerra, aprecien molt més qualsevol millora que se'ls ofereix i han estat acostumats a treballar 10 o 12 hores al dia.
També els trobarem a faltar els ajuntaments. Com Alcalde, recordo els centenars d'hores gratuïtes que feien a Borredà, un grapat d'homes i dones, cuidant jardins, zona esportiva, o preparant i ajudant en les festes del poble. Gent com el vell Lari, en Salvador Gallet, la Carmeta, els de Cal Ayano, el Tubau del carrer de Dalt, i uns quants més.
I no està gaire lluny, els anys en que els diumenges organitzàvem una "brigada de voluntaris" per arreglar indrets del poble. Així es va fer el camp de futbol, les pistes de petanca, algunes fonts del poble i dels voltants, etc, etc.A canvi, només un esmorzar, pagat per l'ajuntament.
Doncs sí, és una generació que ho va passar molt malament i que ara ,amb poca cosa, és feliç i es dona per premiada. D'aquí que tot el que se'ls pugui concedir, estigui ben merescut. Sigui augmentant les miserables pensions que molts tenen, o oferint la llei de dependència, amb nous serveis i equipaments que els facin més agradable la vida. En aquest apartat, sempre he considerat que tot el que els hi dediquem, en treball i diner està molt ben invertit, i suposa una mena de compensació que reben amb retard, però que ho tenen ben merescut.
Salutacions i a veure si els joves, copieu, algunes coses d'ells, perquè els que estem en política i en entitats, també veiem amb preocupació que tot i no ser vells, comencem a tenir necessitat de ser rellevats. I costa trobar candidats alternatius.
Cordialment. Joan Roma
Fa poc he acabat el 'Pa negre' d'en Teixidor, tot i que és molt inquietant al final, retrata tremendament bé aquesta generació que has descrit amb tanta passió.
Certament ja no queden persones així.
I cada cop en quedaran menys.
Jo en conec algunes, no vull que sembli que escombro cap a casa, però són dones.
Potser també és egoisme nostre el voler que la gent sigui així.
És dur portar una vida de sacrifici i de dedicació als altres, l'entorn on has crescut i el que has viscut fa que puguis assumir-ho.
Francament, tot i que és bo, potser no és desitjable.
Està bé pensar en els altres, però no sacrificar la vida i les inquietuts personals pels altres.
Besotes
És cert que la majoria d'aquesta gent que parlo són dones però jo també he conegut algun home.
No tens pq. sacrificar la teva vida per pensar amb els altres !!!
Apa salut !!!
Publica un comentari a l'entrada