BARRAQUES

Primer de tot demanar disculpes perquè últimament la meva musa sembla que m’havia abandonat. Tots anem molt atabalats i és difícil trobar una estoneta per reflexionar i escriure.

En aquest article voldria fer una reflexió del fenomen que es produeix cada any per les Fires de Sant Narcís a Girona. He de dir que com a gironí adoptat que sóc les barraques es viuen d’una forma diferent però de totes maneres he tingut la sensació que jugava a fora de casa. Ja m’enteneu, jo tenia part de l’equip allà, que jugava amb mi, però el públic no era el meu, no era el de tota la vida. Perquè m’entengueu jugar a casa és jugar al Mercat de Música Viva de Vic on et sents com peix a l’aigua perquè fa molts anys que jugues el mateix torneig.

Analitzant aquestes Fires he de dir que hi ha una mica de tot: diversió pels nens i pels pares embobats amb les fires, paradetes de tot tipus i sobretot molta festa a barraques. Això de barraques no deixa de ser ben curiós. Es tracta d’uns quants “xiringuitos” envoltant una plaça i al fons un escenari on diuen que s’hi fa música. Cada barraca té el seu estil de gent, podríem fer l’afirmació que en cada barraca hi ha un estil de vida.

Per mi el millor de la festa és anar de barraca en barraca i beure garrafón perquè toca. El tema musical deixa molt de desitjar. L’únic bon concert acceptable pel meu gust musical va ser Obrint Pas. Pels gironins és un punt de trobada anual, on veus gent que potser fa molt de temps que no veies i això és una alegria.

També he de dir que a mesura que et vas fent gran i aprens a beure amb més mesura veus les barraques d’una forma diferent i cada vegada veus més adolescents i menys gent de la teva edat. Això fa por, però la realitat és que sense adonar-nos-en ens anem fent grandets. De totes maneres et mires un adolescent i apart de la forma de vestir veus reflexada la teva imatge de fa deu o onze anys quan començaves a descobrir el món de la nit i tenies vergonya d’anar a parlar amb les noies. Per cert companys, què se n’han fet dels maleïts jerseis que portaven totes les noies al cul i que ens privaven de bones vistes ? han desaparegut ? quina sort que tenen ara, jeje.

En fi, que he passat uns bons dies de festa, combinats amb família, bons amics i sobretot la meva piranya, perquè sense ella res seria el que és ni les barraques serien barraques.

Reflexionem senyors, reflexionem.