LA GENERACIÓ PERDUDA

Aquest cap de setmana he passat moltes hores amb ella i una vegada més m’ha tornat a sorprendre positivament. Des que vaig néixer que la conec i mai no em deixa indiferent.

La seva infància va ser molt dura i això la va marcar per sempre. Eren onze germans i dormien cap i culats perquè no tenien més espai. Ara si no tenim una habitació de vint metres quadrats i amb parquet ja no estem contents. Per rentar caminava mitja hora i llavors trencava el glaç, ara ens fa mandra posar el suavitzant i el sabó a la rentadora de marca. Quan tenia tretze anys es llevava a les quatre del matí per anar a la fàbrica a treballar després de caminar quaranta minuts sota un bosc fosc, ple de sorolls salvatges i fred. Ara, ens queixem perquè hem d’anar a la feina a les nou del matí. A la tarda i després de fer el jornal a la fàbrica començava la dura tasca d’una casa de pagès on hi havia tretze boques per alimentar que no sabien si podrien omplir l’estómac el dia següent. Ara si no mengem un menú degustació ja no estem contents.

Mai ha tingut un no per fer-me alguna cosa, mai. Si té dos enciams te’ls donarà tots dos i ella menjarà bledes tota la setmana perquè tu puguis menjar enciams. Primer pensa amb els altres i després amb ella. Això és la cosa més bonica que et poden regalar.
La seva força sembla no tenir fi. Mai l’he sentit queixar-se i sé que està cansada, a vegades destrossada. Ella és així, primer els altres i ella l’última.
Molta gent de la seva generació és així. Crec que l’espècie humana com altres espècies degeneren i quan penso amb ella sempre ho confirmo, ella reafirma la meva teoria. Abans eren pobres i això els donava uns valors que en l’actualitat estan en perill d’extinció. Si havien d’ajudar el veí ho feien perquè els hi venia de gust. Ara si el veí demana ajuda tanquem la porta i apugem el volum de l’ipod per no sentir-ho.
Ara anem amb cotxe i abans anaven amb carro, però companys això no vol dir progrés. Estem perdent l’esperit de la seva generació, aquell esperit en que primer són els altres i després ets tu.

I aquí s’acaba el meu petit homenatge, evidentment l’homenatge a la meva iaia.

Reflexionem senyors, reflexionem.

PREMI RAMON LLULL

La vida mai deixa de sorprendre’ns. Aquest matí escoltant RAC 1 han anunciat el nom de la guanyadora del premi Ramon Llull 2008 i quan ho han dit m’he quedat de pedra. Ha guanyat Najat El Hachmi, una noia que va venir a Vic provinent del Marroc als 8 anys. El seu llibre és “L'últim patriarca” i tracta sobre un immigrant marroquí que passa de ser paleta a un petit constructor d'una capital de comarca, i que després d'haver-se separat de la seva família, demana el reagrupament familiar.

Res no m’hauria sorprès si no fós que aquesta noia va anar dos anys a la meva classe a l’Institut Jaume Callís de Vic. Era una noia repetidora de curs que tampoc destacava molt acadèmicament. Jo sempre m’havia imaginat el guanyador del Ramon Llull com una persona molt brillant. La Najat sobretot destacava en les classes d’ètica on no parava de parlar però mai m’hagués imaginat que aquella noia marroquina que va haver d’aguantar més d’un problema racista acabaria guanyant el Ramon Llull dotat en 90.000 €.

Felicitats Najat, me n’alegro per tu.

Reflexionem senyors, reflexionem.